SINOPSI

Un pare, que educa gairebé en solitari el seu fill per circumstàncies sobre les quals no es posarà especial èmfasi ni judici, ens relatarà i reviurà la seva història de criança. Un fill, que ha rebut una educació progressista i diversa, acompanyada d’un entorn familiar d’amics gais del pare, una àvia poc convencional i històries amoroses de madrastres que mai van exercir com a tal.

En un moment de l’adolescència, sense avís previ —com sol passar— la rebel·lia de tota aquesta generositat i idealitat d’educació i cura, serà qüestionada: el fill començarà a tenir actituds homòfobes, xenòfobes i problemàtiques respecte als valors que ha viscut i rebut a casa;

i és això, el que generarà el gran dilema al pare: ¿fins on han de permetre’s aquests qüestionaments —propis de l’edat— dins de casa seva, quan ofenen a si mateix i al seu entorn?

Fins quan ha d’aguantar-se i responsabilitzar-se, com a tutor, d’algú que planteja idees i defensa valors que semblen deplorables i contraris als seus principis? Potser prevaldel fet de ser “pare” —cosa en la qual es va bolcar amb tot el seu ser durant 16 anys— respecte a la integritat de la seva persona adulta?

PARAULES DE L’AUTOR

ARTIGA tracta del que passa quan un progenitor vol “divorciar-se” o renunciar a la pàtria potestat i responsabilitat d’un fill menor adolescent amb qui ja xoca, de fet, en ideals polítics i intel·lectuals que ofenen la seva pròpia integritat com a adult.

Sé que, a priori, la idea pot semblar dura o contundent, però després de tants anys i tantes obres escrites des d’una òptica juvenil, ha arribat el moment—sense renunciar a aquest públic ni al meu to—de posar l’accent en les contradiccions que sent un pare que es troba incòmode posant límits i se sent gairebé empès a plantejar-se renunciar al seu fill o filla adolescent…

Què passaria si el fill que has educat en la diversitat es convertís en obertament homòfob?
Què passaria si la teva pròpia filla agredís físicament un sense sostre simplement per aporofòbia?
Què faries si un fill menor d’edat—amb criteri polític, maduresa intel·lectual i eines psicològiques, cognitives i emocionals—arribés a casa paterna/materna amb idees d’ultradreta i agredís la parella del progenitor o un amic per la seva orientació sexual, identitat de gènere, religió o color de pell?
Com s’accepta això?
O més aviat, s’ha d’acceptar? S’ha de confrontar?

I què passa si, tot i confrontar-lo i parlar-li, el fill o la filla es manté ferm en aquestes idees? Cal continuar sent-ne el tutor, i per tant responsable dels seus actes, acceptant aquestes agressions sota la mateixa coberta, contra el teu cercle social, contra la teva postura com a ésser humà i ciutadà?

Aquest és el dilema que he plantejat i que he volgut plasmar en ARTIGA, i l’espurna que ha encès l’escriptura d’aquest monòleg.

Daniel J. Meyer