SINOPSI

Un padre, que educa casi en solitario a su hijo por circunstancias sobre las que no se pondrá especial énfasis ni juicio, nos relatará y revivirá su historia de crianza. Un hijo, que ha recibido una educación progresista y diversa, acompañada de un entorno familiar de amigos gays del padre, una abuela poco convencional e historias amorosas de madrastras que nunca ejercieron como tal.

En un momento de la adolescencia, sin previo aviso –como suele ocurrir– la rebeldía de toda esta generosidad e idealidad de educación y cuidado, será cuestionada: el hijo empezará a tener actitudes homófobas, xenófobas y problemáticas respecto a los valores que ha vivido y recibido en casa.

Y es esto, lo que generará el gran dilema al padre: ¿hasta dónde deben permitirse estos cuestionamientos – propios de la edad – dentro de su casa, cuando ofenden a sí mismo ya su entorno?

¿Hasta cuándo debe aguantarse y responsabilizarse, como tutor, de alguien que plantea ideas y defiende valores que parecen deplorables y contrarios a sus principios? ¿Acaso prevalece el hecho de ser “padre” –cosa en la que se volcó con todo su ser durante 16 años– respecto a la integridad de su persona adulta?

PARAULES DE L’AUTOR

ARTIGA tracta del que passa quan un progenitor vol “divorciar-se” o renunciar a la pàtria potestat i responsabilitat d’un fill menor adolescent amb qui ja xoca, de fet, en ideals polítics i intel·lectuals que ofenen la seva pròpia integritat com a adult.

Sé que, a priori, la idea pot semblar dura o contundent, però després de tants anys i tantes obres escrites des d’una òptica juvenil, ha arribat el moment—sense renunciar a aquest públic ni al meu to—de posar l’accent en les contradiccions que sent un pare que es troba incòmode posant límits i se sent gairebé empès a plantejar-se renunciar al seu fill o filla adolescent…

Què passaria si el fill que has educat en la diversitat es convertís en obertament homòfob?
Què passaria si la teva pròpia filla agredís físicament un sense sostre simplement per aporofòbia?
Què faries si un fill menor d’edat—amb criteri polític, maduresa intel·lectual i eines psicològiques, cognitives i emocionals—arribés a casa paterna/materna amb idees d’ultradreta i agredís la parella del progenitor o un amic per la seva orientació sexual, identitat de gènere, religió o color de pell?
Com s’accepta això?
O més aviat, s’ha d’acceptar? S’ha de confrontar?

I què passa si, tot i confrontar-lo i parlar-li, el fill o la filla es manté ferm en aquestes idees? Cal continuar sent-ne el tutor, i per tant responsable dels seus actes, acceptant aquestes agressions sota la mateixa coberta, contra el teu cercle social, contra la teva postura com a ésser humà i ciutadà?

Aquest és el dilema que he plantejat i que he volgut plasmar en ARTIGA, i l’espurna que ha encès l’escriptura d’aquest monòleg.

Daniel J. Meyer