SINOPSI CURTA

L’obra comença l’últim dia de feina de la Vicky. Ella i en Lluís estan plens de ganes de viure noves experiències, però què passa quan les coses no surten com ells havien previst? Com s’enfrontaran a les adversitats que “el destí” els hi té preparats?

Viure és arriscar i de vegades, arriscar “la vida” tampoc és gran cosa.

SINOPSI SENCERA

En Lluís i la Vicky, els protagonistes d’aquesta història, tenen tots els recursos i cap obligació per afrontar aquesta nova etapa i per aventurar-se a viure-la sense complexos. Tenen temps, diners, i… llibertat per ser impunes.

L’obra comença l’últim dia de feina de la Vicky. Ella i en Lluís estan plens de ganes de viure noves experiències, però… què passa quan les coses no surten com ells havien previst? Com s’enfrontaran a les possibles adversitats que la salut o “el destí” els hi té preparats?

Aquesta nit, apareixeran aquestes preguntes, incògnites i un personatge (l’Oriol – encara que el seu nom és irrellevant) que, tot i que no ho sembli, els ajudarà des dels marges de les situacions, a sentir que realment a aquesta edat i moment vital, poden fer el que vulguin i… que a la llarga potser, seran, fins i tot, respectats.

Viure és arriscar i hi ha moments que arriscar “la vida” tampoc és gran cosa.

NOTA DE L’ AUTOR

La motivació a l’hora d’escriure una història sobre dos personatges a l’última etapa de les seves vides neix de l’observació de certes qüestions que plantegen avui en dia els meus pares: ara volen aprendre a tocar el piano? És ara que em parlen de fumar-se un porro abans d’una operació cardíaca? És en aquest moment de les seves vides, quan la seva salut és fràgil, que han perdut la por de viatjar pel món?

I és aquesta experiència personal que em fa plantejar que els joves (no jo, que ja soc un adult de quaranta… –+– anys), públic al qual generalment m’adreço i del qual generalment parlo a les meves obres, tenen molt a veure amb la gent de la tercera edat (o vells, si volem dir-ho sense complexos).

I són aquests dos moments vitals, els més vitals que existeixen, els que més m’interessen com a dramaturg; perquè em permeten crear personatges amb motor i voluntats infinites, esbojarrades, que porten als límits totes les normes que imposem “els adults”.

I és també per, potser, replantejar-me la paraula vells. Vells? No! Potser hauríem d’anomenar-los “renovats”. I començar a fer el que ja feien altres societats prèvies a la nostra: escoltar-los, aprendre d’ells/elles (no només de les qüestions intel·lectuals), gaudir i divertir-nos amb ells/elles; deixar de tractar-los de forma condescendent i com si, pel simple fet de tenir més edat, ja estiguessin malalts i requereixin sempre cures.

Viure és arriscar… i hem de permetre i fomentar que també ho puguin fer les persones de més edat (que ja anem de camí cap allà).

Daniel J. Meyer