SINOPSI CURTA

Viure és no perdre l’esperança

L’Ivan i en Petar arriben a Estocolm il·lusionats, buscant una ciutat que els aculli.
L’Inge treballa en un «centre d’inclusió» suec on rep els nouvinguts amb la convicció que així construeix una societat més multicultural.
En Tarik fa anys que gaudeix de la generositat i el benestar nòrdic i col·labora amb l’Inge animant els qui acaben d’arribar a crear una nova història.

Aquests quatre joves lluitaran perquè aquest canvi sigui una realitat. Però quant de temps es pot mantenir una esperança?
Definitivament viure és no perdre l’esperança.

SINOPSI LLARGA

L’Ivan i en Petar arriben a Estocolm escapant-se d’un ambient hostil en el que es troben sols i desemparats. La seva lluita és la recerca de la llibertat entesa com un lloc en el qual poder viure tranquil·lament i en el que crear arrels, trobar amics, una feina, un lloc al que pertànyer, en definitiva on crear-se una nova vida…
Per això es troben ara aquí.
L’Inge fa anys que viu aquí i acull i facilita l’entrada d’aquests nouvinguts. Ella, que treballa per a la inclusió, no està exempta de prejudicis; qui ho diria? N’estem tots al marge? Però a ella també li manca alguna cosa.
I en Tarik, el quart membre en discòrdia, ja fa mesos que va arribar i ell lluita constantment, com ho comencen també a fer d’una forma incipient els dos germans, entre l’esperança d’estar en un món nou i la desesperança de veure que els dies passen i que les seves condicions no canvien.

Perquè… què esperem quan creem certes expectatives? Es corresponen sempre amb la realitat del que podem trobar? Quant temps donem a cada esperança perquè es faci efectiva? És només això, una qüestió de temps, el que fa que aquesta tiri endavant si no l’hem abandonat a la cuneta?

I quan abaixes la guàrdia pots fer un pas en fals… I quan et deixes la pell per aconseguir el teu objectiu, sovint, de sobte, apareixen les conseqüències… perquè el cos és fort, però la ment, de tant en tant, decideix parar…

Els quatre personatges d’aquesta història, per diverses raons, s’aferren al mateix, somnien i creuen que tard o d’hora allò que busquen s’esdevindrà. L’Inge espera l’amor; en Tarik incorporar-se a la societat; l’Ivan trobar la pau i una bona vida per ell i el seu germà; i en Petar, no entrar en el món adult sense haver passat per les etapes que li toquen; ell és, potser, el més impacient de tots.

L’obra ens qüestiona, en definitiva, de si realment l’esperança és l’últim que es perd, i ens obre una reflexió al voltant de, quan aquesta es perd, què ens queda? Doncs potser la resignació, o l’abatiment. I quan caiem en aquesta espiral, aleshores… només ens queda el silenci…

NOTA DE L’AUTOR

Hi ha històries que et persegueixen…
2018. 
Un article, 
Una foto al World Press Photo.
Un tema totalment desconegut.
M’impacta
Em sacseja 
Soroll al meu cap
Estridència a tot arreu 
Em provoca moltes preguntes que acaben en un dilema obsessiu: podem, especialment els joves, resignar-nos a viure en un món sense esperança?

La resposta, que alhora ha estat el motor d’aquesta obra, és una lluita contra aquesta resignació: viure és no perdre l’esperança.  

I escrivint l’obra el soroll es va transformar en música. Amb la música, vaig poder tornar a connectar amb l’esperança. I amb aquesta, escoltar i respectar els silencis tan necessaris i diferents per tothom. 

Daniel J. Meyer